OBRES

Introducció

ART, GESTIÓ DE L'ART I IMATGE EN MOVIMENT
 
Per CARLES HAC MOR

«Davant l’allau d’imatges en moviment (televisió, cinema, vídeo) que ens aclapara, la pintura, la fotografia, l’escultura, les instal.lacions, ens assosseguen en exigir-nos un esforç per mirar-les, llegir-les, contemplarles. No se’ns imposen tant, ens hi hem d’atansar atentament.

La imatge en moviment té uns efectes immediats que podríem qualificar de parahipnòtics, reclama l’atenció i tendeix a retenir-la. A més a més, caldria veure fins en quin punt, en qualsevol mena de concatenació d’imatges, hi és immanent la narrativitat (o l’antinarrativitat, amb la narrativitat com a referent).

El fet de posar una imatge rere una altra, per molt diferents que aquestes siguin, ja crea uns vincles entre les dues, o entre moltes. En canvi, una pintura és una imatge i prou, en principi no té narració. Pel cap alt, una pintura, figurativa o abstracta, pot ser com un moment congelat d’una inexistent narració en imatges figuratives o abstractes. I, és clar, aquestes reflexions que fem no privilegien pas ni la imatge quieta ni la imatge en moviment, simplement recalquen que són dues coses distintes que produeixen efectes força allunyats.
Totes les avantguardes i tothom qui beu de la tradició de les avantguardes -és a dir, de tot allò que pretén destruir o desconstruir- ha volgut sempre i vol encara trencar amb la narrativitat, i això precisament perquè aquesta no acaba de desaparèixer mai.
La narrativitat pot ser naturalista o realista o hiperrealista, abstracta, incoherent, onírica, etcètera; i cadascuna d’aquestes narrativitats pot ser transcendida per una altra d’aquestes. En canvi, sortir de la narrativitat a vegades és ben difícil, diríeu que impossible, si no fos perquè una cosa que no existeix, si més no en art, és la impossibilitat.

Nora Ancarola -tant present en el panorama artístic- pinta i fa moltes altres coses, en art. O sigui, utilitza diversos mitjans o suports. I en certa manera, podríem dir que ella sempre venç la narrativitat: encara que empri la imatge en moviment, hi eludeix la narració, i tampoc però no hi fa imatge fixa: allò es belluga i tanmateix es fa contemplar.

Als seus vídeos o videoescultures o instal.lacions de vídeo, hi trasllada -hi pren com a punt de partida, hi adapta- les tècniques de la pintura, les textures, el gruix i el no gruix, els matisos i la contundència, la composició i la descomposició, les veladures i l’evidència, allò dit i no dit, allò mostrat i allò només suggerit.

Com s’ha fet palès a la seva exposició a l’M. X. Espai, una pintura seva pot conviure perfectament amb un vídeo seu i amb qualsevol altra peça seva treballada en un altre mitjà. I tot plegat sense contrasts impactants, dins un mateix discurs càlid, bo i enriquint-se les unes coses amb les altres, sense cap dels efectismes a què ens tenen acostumats aquestes anava a dir barreges o mixtures, que en aquest cas no ho són gens: a les exposicions de Nora Ancarola, en totes les seves obres, hi ha diguem-ne una gran unitat interior amb diversitat de registres.
I això és perquè -es nota de seguida- ella ha assumit pregonament que és bo -i que pot ser dolent- per a l’artista entendre que pot fer servir -nopas que ha de fer servir necessàriament, oportunistament- qualsevol suport per desenvolupar el seu discurs. Aquest no és sinó el que ella va construint amb el seu treball amb el llenguatge, amb els llenguatges dels diferents mitjans.»