Sala Òcul

La força del Display. Arxiu Gae
Vídeoinstal·lació 8 canals

El soterrani com a arxiu i l’arxiu com a display

Si entenem l’arquitectura, tal com diu Gae Aulenti, com la fundació d’un lloc, i els arxius del Museu com el que dona forma i sentit al que ha perdut el seu lloc propi, podríem dir que la refundació de l’edifici que fa Aulenti genera un paisatge nou, on alguna cosa nova s’ha instituït. D’altra banda, la seva manera de treballar transforma aquest paisatge en un artifici inèdit on totes les capes estan a la vista, on el passat i el que esdevindrà tenen un display comú, un cos expandit.

L’enorme esforç de consolidació de l’edifici del Palau Nacional fa que aquest display arquitectònic visible tingui una reproducció a les entranyes del Museu, allí on un món quasi impenetrable dona compte del fràgil equilibri al qual està sotmès una bona part del nostre patrimoni cultural. Aquest soterrani desplegat es converteix en un poderós display/altre on cada metre quadrat és susceptible de ser un fotograma més d’una obra videogràfica, i enterboleix qualsevol resta de cub blanc que quedi a l’espai.

Com ja ens advertia Mary Anne Staniszewski 1 als anys noranta, quan les exposicions només mostraven objectes aïllats i descontextualitzats, el display audiovisual —i aquí jo hi afegiria l’arquitectònic—, proposa un marc cultural més ampli, sense amagar el potencial cultural i polític que hi ha darrere dels intersticis de l’afortunadament obsolet cub blanc expositiu.

La Sala de l'Òcul va permetre concentrar la informació del que podia succeïr a 6 metros de profunditat.